(Mèxic, juliol de 1951), firmat amb el pseudònim Pere de la
Fassina.
.
Un
solc en una època.
EN
ELS SEUS DOTZE ANYS D'EXISTÈNCIA,
el !Cu-Cut! és una crònica setmanal
ensems que un propulsor d'esdeveniments. No es limita a reflectir el moment
polític, sinó que el provoca també. És un document històric que produeix els
fets que el nodreixen, i això el fa tan singularment viu: és jutge i part en la
brega. No pas un mer espectador comentarista, sinó un
capitost.
Surt
a llum quan les manifestacions del sentiment catalanista són encara tímides, no
atrevint-se prou a eixir de la quietud casolana, i es talla en sec la seva vida
pública quan l'esperit català per ell sacsejat, desenterenyinat, palesa ja unes
imprevisibles i audacioses embranzides. La història del !Cu-Cut! en realitat és el seu propi
cos; està continguda en la col.lecció dels seus números. Fullejant-los, tenim a
l'abast l'exacta trajectòria de la seva vida, com en un llibre de memòries. En
aquesta mena d'obres, però, solen restar replecs secundaris del protagonista,
oblidats en la penombra de l'intrascendent, i és en aquestes apagades
interioritats motores, on la petita història del !Cu-Cut! pot exercitar-se en
l'inèdit.
En
el segle passat, amb l'aparició d'Un Tros
de Paper (1865) i d'El Noi de la Mare
(1866) s'inicia realment la dinastia del setmanari humorístic català, gènere
editorial que més tard havia de prendre tant increment, significat i
transcendència en la vida política nostrada. En aquests precursors, però, allò
més important políticament, era l'idioma, ja que llurs admiracions anaven encara
vers les glòries espanyoles i llurs redactors palesaven les influències
literàries castellanes. Empraven el català no conferint-li altra categoria que
el d'una parla pintoresca usant-la per a atraure's un nou públic entre
l'estament popular.
La
iniciativa creadora d'una publicaciá escrita en “el català que ara es parla”
-segons propi aclariment de l'editorial-, en pugna amb el català erudit dels
literats que s'emprenien una depuració del llenguatge, ha de creure's deguda
al desig d'aprofitament d'inèdites formes d'expressió de l'humor, d'un humor
en realitat baix de sostre, d'un
popularisme més aviat infeliç. A més, aquells escriptors no sabien treure
tot el partit de l'enginy que pogués haver-hi en la dialèctica sorneguera
de la menestralia barcelonina del temps, classe a la qual anaven principalment
adreçades aquelles publicacions.
Robert
Robert és l'únic escriptor que, esmerçant-se en els quadrets de costums, es
salva , d'entre aquesta plèiade d'humoristes, alguns dels quals en altres
activitats literàries -principalment el teatre -aconseguiren just renom. En
la sistemàtica burla dels Jocs Florals, aleshores en plena activitat restauradora,
es delata prou l'adormida consciència nacional d'aquests humoristes. En satiritzaven
les preocupacions estilístiques, la pedanteria, coses que avui podem valorar
en llurs veritables graus d'encert i de ridicul, però que en aquells dies
podia fer respectables l'afany que les movia, l'esforç depurador afeixugat
per la manca de bones armes, tenint tan sols a mà les corcades per l'ús i
desús dels segles: mancava la llengua refinada a to amb el moment que s'assenyalava en
el món de les lletres i les arts, amb una intensa florida intel.lectual.
Aquests
dos corrents literaris que es combatien, eren en realitat germans; no devia, no
podia anorrear l'un a l'altre. Llurs rutes, que apareixien com divergents,
havien d'acabar essent paral.leles per a crear el doble abast d'arribar a les
dues classes de públíc -el preparat i el de mitjana cultura -anunciant l'ample
renovellament de les lletres catalanes, interessant a tothom al llur apreci tot
informant-los que una llengua, per a ésser rica, cal que sigui al mateix temps
erudita i popular. Frederic Soler, importantíssim element en la redacció
d'aquells dos periòdics, després d'haver fet en vers i en prosa la caricatura
dels poetes floralescos, acabà essent un dels màxims honorats per molts dels
consistoris de la gaia
festa.
Un
Tros de Paper i El Noi de la Mare, vinguts al món
barceloní darrera una vintena d'anys de periodisme de sàtira política en llengua
castellana, quedaven mansuets, familiars, i el mateix Tomàs Padró, que en
publicacions anteriors i posteriors, amb les seves grans litografies a tot
color, atapeïdes de personatges coneguts, en complicada i grotesca composició,
ridiculitzava els estaments oficials espanyols i estrangers -polítics, militars,
clergues -, en aquestes publicacions catalanes, de menys cridanera presentació,
es limita gairebé sols al comentari humorístic dels costums i al de l'actualitat
teatral. Per altra part, aquests setmanaris deixaven entreveure unes inquietuds
artístiques ignorades dels antecessors, i hi prenien bastant espai els
comentaris sobre música i teatre, entenent-hi per música el gènere operístic,
considerat llavors com el màxim exponent de l'art musical.
Innocenci
López, l'editor d’aquestes publicacions, llançà uns anys després altres dos
setmanaris que aconseguiren una vida molt més llarga que els seus antecessors,
l'existència dels quals -de pocs mesos –no es manifestà mai pròspera: disset en
visqué el primer, vuit el segon. Els successors foren La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa, que amb la
propagació del català escrit, l'avenç de les arts gràfiques i un major
desenvolupament de la cultura en la classe mitjana, prenen major categoria i
s'asseguren un públic de llegidors que n'estabilitza l'aparició, fent-los molt
populars i perdurables, anant més enllà, cada un d'ells, dels seixanta anys
d'existència. I el darrer encara viuria, si no l'hagués aixafat la bota
franquista.
Aquests
dos periòdics prolonguen, en realitat, la trajectòria dels precedents, però amb
més vastitud de mitjans. Hi apareixen escriptors menys rudimentaris i s'hi
inicia un estol de dibuixants notables, amb figures de primer ordre: Manuel
Moliné és l'hereu de Tomàs Padró, per bé que no tan fogós, tan viu; Josep
Llovera i Modest UrgelI, més coneguts com a pintors; Marian Foix; J.-L.
Pellicer, primera figura, més il.lustrador que caricaturista; Apel.les Mestres,
artista polifacètic d'una tal elegància d'estil que els seus dibuixos porten a
les planes d'aquests setmanaris autèntics aires europeus.
La
Campana de Gràcia, amb
el temps, derivà vers un anticlericalisme pedestre i amanerat que l'anà
decandint fins a la sensació d'ésser mort molts anys abans de la seva autèntica
desaparició, la qual passà desapercebuda. Acabà éssent dedicat a un tema únic, i
cada número semblava una repetició de l'anterior. Ja sols anava a parar a mans
de l'analfabet menja capellans de
suburbi i ruralia. Amb el darrer supervivent d'aquest tipus social, molt de
l'època, morí La
Campana.
L
'Esquella. de la Torratxa mantingué millor el to
menestral moderat dels seus orígens: es deia català-republicà, conreava la
sàtira política nacional i estrangera, i particularment la de costums i
l'adreçada a les actuacions municipals. El seu catalanisme, malgrat l'evolució
dels temps, es mantenia sempre tebi, dosificat en el pur contentament d'un
públic que no prenia prou consciència d'aquests sentiments que anaven fent-se
vius. El seu republicanisme era acomoditici i no el privà pas de simpatitzar amb
el suspecte moviment obrerista de Lerroux. La seva sàtira de caràcter social anà
sistematitzant-se contra el senyor
Esteve, un personatge sense autèntic sentit humà ni social, creat sense cap
enginy plàstic pel ninotaire Picarol,
que volent partir del famós tipus rossinyolesc, no hi tenia res a veure;
tanta incomprensió de l'esperit de I'original, no arribava a fer-ne ni un
impostor.
A
l'any 1898, a L'Esquella, el més
considerat dels periòdics il.lustrats barcelonins, on debutaven la majoria dels
joves aspirants a artistes del llapis, apareixia .en les seves planes una nova
signatura, la de Cornet, humorista nat que es trobava en la lluita íntima de no
sabér per on enfocar la vida, car si bé estudiava la carrera d'enginyer, la seva
vocació real era la de dibuixant satíric. El novell caricaturista fill de Cornet
i Mas, l'enginyer, periodista i historiador, respirava en l'ambient de família
vius sentiments de catalanitat, i
en voler posar a contribució les seves dèries de dibuixant hagué d'anar a raure
al periòdic humorístic de més sentit català d'aquells
dies.
Aviat
va assenyalar's'hi per l'enginy i la vivesa de la intenció satírica, però ensems
que i hi anava guanyant consideració, advertia com eren de minsos i aprofitadors
els sentiments catalanistes i republicans del seu propietari. Se sentia
decididament un català de combat, i si bé les idees del seu món social eren més
aviat conservadores, no l'espantaven les aspiracions republicanes. Però
considerant que els procediments de la casa editorial eren més aviat un
perjudici per a la causa de Catalunya, abordà el cas de consciència manifestant
als dirigents que es veia forçat a deixar de col.laborar en un periòdic que
traïa els seus sentiments patris.
Les
seves freqüentacions amb gent de dretes, que advertien la xardor espetegant i
l'eficàcia del seu humor, formà un petit nombre de freturosos, com ell, de la
creació d'un setrnanari essencialment catalanista, i es trobà un senyor disposat
a finançar-lo sense cap afany de lucre.
Ultimant
l'organització artística i tècnica de la nova revista, els que havien de composar
en principi la flamant redacció es reuniren en el local del diari La Veu de Catalunya, en el qual en Cornet
dibuixava. Ara calia trobar-li un títol escaient. Amb els reunits es trobava
Francesc Cambó, ja que el periòdic en projecte s'afiliava políticament a la
Lliga Regionalista, de la qual Cambó era president. Quin nom posar-li? Calia
que resultés original, inesperat... “-¡Cu-Cut!” féu sobtadament Cambó, i com
per pura facècia. La sonoritat mofeta de la interjecció féu molta gràcia als
assistents i la declaraven tot seguit feta expressa per al setmanari a punt de néixer.
A
en Cornet, que portava el projecte de crear un tipus grotesc que personalitzés
l'esperit del periòdic, aquell títol onomatopeic no l'ajudava massa a suggerir-li
una forma huma na, expressió de les finalitats perseguides. Decidí representar-hi
una mena de camperol xiroi, satisfet, i en el cartell anunciant l'aparició
del setmanari surt per primer cop a la llum, en actitud de putxinel.li, una
figura caricaturesca que té un èxit immediat, es propaga i assoleix una popularitat
com mai no ha aconseguit a casa nostra cap altra pura invenció del grotesc.
El públic no comprengué prou ni mai no es preocupà gaire que aquell capgros
pogués ésser un pagès prototipus del nostre fons racial: portava barretina,
sí, però aquesta era presa com l'element simbòlic d'un sentiment pairalista.
Era l'ample somriure passant-li per dessota un nas molsut, el que es guanyava
tot seguit les generals simpaties.
El
primer número del ¡Cu-Cut!
apareix en la primera setmana de l'any 1902, amb la col.laboració dels
escriptors Josep M. Morató i Manuel Folch i Torres,
i dels dibuixants Joan Llaveries, Ricard
Opisso i Gaietà Cornet, elements que hi formaren
tot el temps que visqué el periòdic. El qual es presentava bellugadís, amb
una plàstica tipogràfica airejada, amb els característics negre i vermell,
el bicolor de les seves portades, que li prestaven ja de bell moment una xiroia
violència. Respirava despreocupació, la frescor de les improvisacions, una
pirotècnia mental i verbal; en resum, tot l'esperit entremaliat de Cornet.
Els
lectors de setmanari humoristic politic, havent estat fins aleshores servits tan
sols per publicacions de caràcter esquerrà, en el ¡Cu-Cut! veieren com una mena de gosadia
editorial en contrasentit. Arribaven a creure que l'humorisme sols podia
exercitar-se eficaçment sobre els carlins, els capellans i els ajuntaments, i
que tancant-se aquestes fonts, la sàtira havia de neulir-se. I aquest públic
menestral, partidari romàntic d'una República ben entesa, tou malgrat
complaure's en les truculències irreverents d'un humor ja caducat, hagué de
veure com naixia una forma de sàtira de major abast, autènticament apassionada,
que, saltant el clos dels llocs comuns del periodisme tradicional, utilitzava el
sarcasme i la fuetada de través sense atendre l'adulació dels públics ni de les
falses autoritats. I aquest periòdic de dretes esdevenia tan explosiu, que les
publicacions satíriques dites liberals, tingudes per les detentores de totes les
àudàcies humoristiques, no passaven d'un enginy taujà i
servil.
Entre
l'editor de L'Esquella -Antoni
López, successor del seu pare
Innocenci López -i en Cornet -que havia decidit acabar i exercir la carrera
d'enginyer, sense claudicar de la seva dèria de dibuixant satíric -va
originar-se un duel periodístic en el qual es tragueren tots dos els drapets al
sol. En López, despitat per la rivalitat editorial i política del seu
ex-dibuixant, publicà una profusa mostra d'afusellades de dibuixants estrangers
fetes pel seu contríncant. Cornet, en resposta, presentà una bona selecció d'afanades, obra de dibuixants de
L'Esquella. I a partir
d'aquest moment, les pàgines del ¡Cu-Cut!
foren molt sovint amenitzades amb la representació del clatell boví d'en
López.
Mentrestant,
el nou periòdic pren embranzides memorables, i en la seva redacció entren
figures importants que ajuden bravament a l'empresa de fer trontollar els
falsos prestigis, les deformacions històriques, els lucradors d'estil colonial,
les inutilitats parasitàries, les idolatries polítiques, tant dels de dalt
com dels de baix. En Coca i Vallmajor -escapat suara
del vassallatge obrer en una companyia ferroviària -esdevé un dels seus majors
animadors, amb els seus versos fàcils, sense preocupacions literàries, fibladors,
talment eixits d'una imaginària ploma manejada per la mateixa personificació
cornetiana del ¡Cu-Cut! Hi apareixen Junceda
i Apa, elements jovençans
que es llencen al pur humor i a la sàtira política i social.
Llangueixen
en un minso fil de vida els temes habituals de L 'Esquella i La Campana. Les rates buidadores de la
caixa de cabals municipal, les obeses i satisfetes parelles de rectors i
majordones, les teranyines que l'aranya de les finances ha filat de dalt a baix
de les xemeneies fabrils... Ara, temes més vius, més capitals, són comentats
sense vagues simbolismes; i amb una acció directa, precisa, s'ataca a fons
autoritats i corporacions, amb un general estupor: el cap del Govern, el
governador civil, el capità general, el cos de policia reben de ple les
despulladores rialles del ¡Cu-Cut!
El
propietari del periòdic, tot seguit de la seva fundació, obrí un establiment
en el carrer del Cardenal Casañas, tocant al Pla de la Boqueria. Era, en principi,
una botiga de llibreter, sense llibres. Més endavant l'establiment adquiria
alguna utilitat en llançar-se el seu amo a altres edicions: la d'una bella
i luxosa revista mensual -Garba -,
que visqué poc temps; En Patufet, setmanari
infantil que li posà a les mans el seu creador i editor, fracassat en l'empresa;
una sèrie de llibres de literátura per a infants, etc. Al fons de la botiga,
per uns graons, s'entrava a una peça més ampla, que feia de redacció. Una
taula i unes cadires constituïen tot el seu mobiliari. A un recó hi havia
un petit escriptori on l'administrador i guardià del local portava els comptes
i el moviment de subscriptors i venedors. És, aquesta, una secció de mecanisme
molt sumari: la llibreta de les adreces i la de caixa. En l'espai elevat es
reuneixen setmanalment els redactors, i en Coca -que ja ha popularitzat el
seu pseudònim K.0.K. sol preparar-hi sorpreses facecioses. Un dia improvisa
damunt la taula una apariència de fonògraf, resolta amb una capsa i una paperina,
i, invisible sota el moble, rep els companys amb una audició imitadora de
les sonoritats de l'aparell efectuada vocalment.
En
tertúlia amical i faceciosa es comenten alli els fets més importants de
l'actuaIitat. Cada u hi diu la seva, i s'hi celebren a cor els acudits i
comentaris més enginyosos. En apropar-se l'hora de dissoldre's, es fa una
repassada dels trets més aprofitables, i els temes són repartits entre els
assistents, per a llur realització plàstica o literària. L'enginy maliciós de
Cornet, per tal d'abreujar l'acceptació dels treballs, ha trobat la manera de
repartir-los sense dret a objeccions; ha fixat per a cada dibuixant unes
característiques a les quals s'han sotmès en principi. A Llaveries li toca
dibuixar els temes on entren animals; a ]unceda -com a fill de militar -, li
destina el gènere uniformat, sigui
l'uniforme de la mena que sigui. Cornet farà principaIment la plasmació grotesca
de les altes personalitats. I és així com el periòdic resulta tan viu, tan
bategant cada setmana. El seu humor no pot sistematitzar-se, la seva
espontaneïtat dringa sempre amb igual penetrant picaroleig.
Els
homes d'estat viuen en aquests fulls amb totes llurs tares mentals i físiques,
els militars amb tot l'oripell encobridor de desprestigis, els agitadors
obreristes amb.tota llur picaresca embaucadora i arribista. La famèlica
ferocitat del funcionari públic, la pinxeria de la Premsa centralista, les
demagògies i rapacitats dels governants, i encara la Premsa estrangera ficant-se
desvergonyidament en els afers interns de la casa del veí. Adhuc el. rei
d'Espanya -defès a tota cariçatura -hi és representat per mitjà de sobreentesos
lineals, per fragments característics del seu físic. Aquelles cames llargues...
I
darrerament la tràgica terbolesa política d'un terrorisme persistent en la
impunitat, sense altres finalitats visibles que el causar víctimes entre les
classes humils, acaba de fer de Barcelona una ciutat on tota salvatjada és
posssible. Tema molt espinós que el. ¡Cu-Cut! no s'està pas de rebregar
audaciosament.
L'atac
satíric adreçat a l'exèrcit espanyol, produeix en els militars de graduació
unes indignacions de moment contingudes, ja que les lleis del país no en limiten
pas els drets de crítica, però la gent del ¡Cu-Cut!, exprement un tema tan inèdit
i ric de substàncies polítiques, treuen a la llum del comentari tantes fetes
poc glorioses, que decideixen als ofesos saltar per damunt de les lleis i
prendre's per llur compte uns escarments tan orbament impulsius com poc honorables.
Comencen aleshores els assalts a la redacció, gestes bèl.liques, que gaudeixen
de la impunitat, ja que les autoritats civils al servei de l'ordre públic
es guarden ben bé d'intervenir-hi. Així els mantenidors de l'ordre legal es
converteixen en els seus transgressors.
Fins
que arriba la més irada d'aquestes accions.(1)
Des del Govern Civil, i amb reserva, es comunica a la redacció que uns quants
caps de l'exèrcit tenen preparat per a aquell dia (25 de novembre del 1905)
un atac que es preveu de molta violència. Se'ls especifica –per a prevenir-los
de possibles agressions personals -l'hora assenyalada per a aquesta acció
pública. Els redactórs es reuneixen a la botiga, i entre conjectures i comentaris
rònics hi esperen l'hora que els ha assenyalat la primera autoritat civil
barcelonina. No cal salvar-hi res: quatre mobles, quatre papers composen.
Tota l'editorial. Apropant-se el moment, es disposen a deixar lliure el
camp, tiren la porta avall i surten tots plegats a la Rambla. No tarden a
veure baixar pel seu centr, fent..se seguir per un destacament de subordinats,
una colla d'oficials d'alta graduació que llancen crits de ¡Viva España! i ¡Viva el ejército español! Arriben, iracunds,
davant l'establiment, en fan esbotzar la porta de ferro pels soldats i els
manen entrar al local i llançar a la via pública tot el que hi trobin. Mobles
i papers van creant un. munt al mig del carrer i l'espectacle atrau el públiç
de ramblistes. Finaliment, quan ja es cala foc al pilot, els soldats treuen
un molt gros i corpori cu-cut de
cartró, record d'una festa celebrada en el Palau de la Música Catalana. L'aparició
d'aquella carassa virolada, d'un tan ample riure mofeta, dóna a l'espectacle
aires carnavalescos. Això sembla indignar més els oficials, els quals desembeinen
llurs sabres i crivellen el ninot a talls i burxades. Mentrestant, les flames
guanyen volum i els assaltadors, entorn de la foguera, no deixen de cridar
vivas. Els redactors contemplen
tranquil.lament l'auto de fe entre els encuriosits que formen rotllo. Consumat
l'acte exemplar, se'n van a repetir
la gesta a la redacció de La Veu de Catalunya i a la impremta Galve del carrer
d'Avinyó, on s'impimia el ¡Cu-Cut!.
Ran
d’aquella subversiva pública venjança, l’Estat institueix ràpidament la famosa
Llei de Jurisdiccions – per sempre més vigent – que d’aquell moment ençà impossibilitava
als escriptors i periodistes tota crítica o al.lusió considerada ofensiva
per a l’exèrcit. Aquesta llei, que reduïa les tan ardides expansions dels
homes del ¡Cu-Cut!, aitonà més encara llur enginy, que descobrí altres
més enginyoses formes burladores de tota limitació. L’exèrcit havia esdevingut intangible,
però quedaven moltes altres coses representatives del seu esperit; entre elles,
el fervor admiratiu pel Cid Campeador i la Premsa madrilenya centralista.
K.0.K. féu primors satírics amb la gloriosa figura de la Reconquesta, i els
dibuixants amb la creació d'un personatge de físic quixotesc, escardalenc,
amb un bombí lluint una ploma de paó. Li deien Don Clodoaldo, i les seves indignacions
i bravates divertiren inoblidablement els llegidors del setmanari. Realment,
no podien haver-hi jurisdiccions protectores
per als personatges històrico-llegendaris i per als de pura creació de la
fantasia plàstica.
Encara
sovintejaven, però, les denúncies i les suspensions de publicació -algulnes
d'aquestes de llarga durada -, sense aconseguir frenar l'estil brillant del
periòdic, que a cada represa es manifestava més agressiu, i el sol esment del
títol del qual treia de polleguera els espanyolistes. Per bé que Manuel Folch i
Torres i Cornet fossin els seus directors efectius, oficialment ho era un
andalús, home de palla simpàtici taül que feia vida en tavernes i tuguris. Així
s'esqueia que quan havia de presentar-se a les autoritats com a delinqüent de
Premsa, aquestes es trobaven que el furibund separatista era un espanyol cent per
cent castís.
L'home
estava molt orgullós del seu càrrec, que li permetia uns periòdics sojorns
a la presó, molt beneficiosos. Sabia organitzar-hi una mena de cantina ambulant,
i hi venia tabac, vi, taronges, i hi feia transaccions de considerables rendiments
econòmics. Com sigui que estant reclòs no tenia avinenteses de desprendre
en vicis, quan finia la condemna es trobava en possessió d'una bona picossada.
Mentrestant,
la personificació del ¡Cu-Cut! assoleix
una total popularitat. Allò que en els seus orígens cartellístics era sols
una gran fàcies, ha esdevingut un personatge de cos sencer, un nan cáparrut
que apareix pertot; en papers de caramel, en targes de calendari, dibuixat
per les parets, car els infants saben reproduir-lo de memòria. Seguidament
se'l troba corpori en objectes, en barraques de fira, en globus de paper fendint
els espais. Actualment, malgrat els anys i les vicissituds passades, reapareix
encara de tard en tard en una joguina infantil, en un objecte de terrissa,
com a personatge incorporat per a sempre a la nostra iconografia popular.
Per a les presents generacions ha perdut tot significat polític i històric,
però la seva rustega simpatia resulta sempre eficaç. Avui encara a una persona
d'ample rostre, boca molt gran i nas embotornat, se la designa faceciosament:
un cu-cut.
El
setmanari, que a cada topada amb les autoritats adquiria majors adhesions del
públic, fou servit per ben eficaços escriptors i dibuixants. D'aquests, la
majoria figuren com a artistes rellevants de l'època. Foren de tals aptituds
expressives, que aconseguien representar a meravella les situacions plàstiques
més complicades, en les que havien de jugar, caricaturitzats, els fets polítics
del moment, amb els personatges reals més importants que hi havien intervingut.
Els capitostos polítics, els grans sapastres eren vivents en les seves pàgines,
hi esdevenien figures el ridícul i els tics de les quals es feien familiars al
públic, com si els conegués realment. El cert, però, és que coneguts de carn i
ossos, haurien perdut moltíssim, plàsticament.
Comet,
ànima de la publicació, que de tots els dibuixants era l'únic que sabia animar
amb encertada expressió i clavat gest el seu ninot representatiu, anà vigoritzant el seu dibuix,
a to dels contundents acudits que l'acompanyaven. Arribà, amb el seu traç
grúixut, a fer-ne una mena d'escultures massisses, aixafadores, estil jocund
que s'afeblí quan el ¡Cu-Cut! va
desaparèixer. Les seves auques relatant la vida grotesca de falsos prestigis,
els seus lerrouxos cada dia més monstruosos, foren insuperables. Llaveries,
molt notable aquarel.lista fora de les activitats periodístiques, era un dibuixant
de tècnica recarregada que es féu una popularitat sobretot com a dibuixant
animalista. Opisso s'hi encarregà de la representació
d'escenes de la vida ciutadana, i les seyes visions barcelonines són avui
pàgines d'un gran sabor. ]unceda, el dibuixant més complet i divers de tots
ells, deixà en els fulls de la publicació obres d'una expressivitat de traç
i d'una potència d'observació inigualades. Les seves representacions d'ambient
menestral i torero i les de les hosts lerrouxistes
-carteristes, pinxos de tavema, artistes ambulants del piano de maneta - eren
d'una plètora humorística, psíquica i plàstica, sense parió. La força agressiva
de l’Apa no s'acaba de revelar en
aquestes pàgines. El seu esclat s'esdevé més tard en el Papitu. Quan l'escissió Apa -l'única a remarcar
en la història íntima del ¡Cu-Cut!-,
dibuixava de feia poc en aquest setmanari l'escultor Smith, la col.laboració
del qual s'hi féu d'aleshores ençà, molt més profusa. Aquest artista, però,
contrastava amb l'esperit i l'estil de la casa: les seves elegàncies preciosistes
hi feien un magre paper. Si algun primmirat volgués descobrir signes reveladors
d'alguna secreta decadència del periòdic -la qual per altra part no tingué
temps d'existir -podria assenyalar-hi els defallents dibuixos d'aquest col.laborador
sense aptituds per a la caricatura política.
La
simbologia del ¡Cu-Cut!, de tanta
expressivitat, d'un enginy tan definitiu que es clava per sempre més en la
memòria del llegidor que ja no sabria imaginar Moret sense el penell clavat
al cim de la seva calva, ni Weyler sense les taques
i parracs, va ampliant en el curs dels anys que anul.len personalitats i en
presenten de noves, el seu repertori de definicions plàstiques: la cua del
lleó espanyol, partida en dos trossos ajuntats amb una lligada de fil, la
testa esquemàticament esfèrica de Francos Rodríguez, Lerroux
amb l'ull del seu llombrígol...
L'any
1912 l'Orfeó Català va a Madrid, on la seva actuació obté un gran èxit; i
la Premsa de la capital en parla amb molts elogis. En la portada del número
del ¡Cu-Cut! següent a aquest èxit, es veu
el mestre Millet a tall d'Orfeus, tocant la lira davant un auditori for mat
per l'ós de l'escut madrileny i una colla de bestioles simbòliques; els reptiles (del fons) , el peix-sable,
les rates i el lagartón amb copalta
i jaqué, i dessota de la composició l'epígraf: “La música amanseix les feres”.
Aquesta portada, que ha pertocat ésser dibuixada per
Llaveries en la seva qualitat d'animalista, aixeca la indignació de les altes
esferes polítiques i el periòdic és suspes; com. tantes altres vegades.
La
Lliga Regionalista, alarmada pel caire que van prenent les coses, aprofita
aquesta avinentesa per a declarar-se deslligada de tota ulterior actuació
del setmanari, i aquest, trobant-se en una situació de desempar moral, ja
que no vol claudicar de la seva filiació política a la qual s'ha mantingut
sempre fidel, convoca una reunió de tots els components per tal de decidir
en comú les solucions a prendre.
Per
absoluta unanimitat, malgrat que la publicació es trobés en el grau màxim
de l'estimació general i en la més satisfactòria situació econòmica deguda
purament a l'èxit del seu enginy artístic i literari, decretaren donar-lo
per ben mort i enterrat, renunciant a tot el que el prestigi del seu nom pogués
reportar de beneficis ulteriors. El propietari i redactors eixiren d'aquest
darrer aplec amb la plena satisfacció del deure acomplert, rebutjant tota
temptació d'apostasia a llurs ideals polítics, i de lucre. L'entremaliat,
el sarcastic ¡Cu-Cut! desapareixia per sempre més amb
un bell gest de dignitat professional, redemptor de
tots els seus descaraments.
En
López, per tal de celebrar aquesta desaparició, publicà a L'Esquella de la Torratxa un gran dibuix
on se'l veia assegut a la porta de la seva botigueta de llibreter de la rambla
del Mig, esguardant, satisfet, passar rambla avall l'enterrament simbòlic
del ¡Cu-Cut! Enfocava la sàtira amb l'esperit
del botiguer que s'ha pogut donar el gust de veure sucumbir el competidor
d'enfront. El seu acomodatici patriotisme, la seva mesquinesa de mires li
privava de veure que havia mort quelcom més que un vulgar comerciant de matèrial
periodístic, que desapareixia una veritable institució que havia bregat sempre,
tot divertint-s'hi, en la formació d'una nova època més digna, i ho havia
aconseguit.
El
buit deixat pel ¡Cu-Cut! temptava
molts editors de periòdic que pensaven en els seús èxits -més en els materials
que en els espirituals, però -i un parell d'anys després de desaparegut veié la
llum un setmanari que portava -sense el menor escrúpol- el seu mateix nom i
n'imitava el format i la tipografia. No era altra cosa que un vulgar periòdic
humorístic, per bé que volgués aparentar certa agressivitat política. No podia
enganyar, i morí molt aviat, amb molta pena, però sense gens de
glòria.
Els
temps han acabat de corroborar que el ¡Cu-Cut! fou una enorme embranzida desvetlladora,
tant més impetuosa perquè recolzava, malgrat la seva filiació moderada, en
allò que de més impulsiu i racial té la sàtira catalana, una mica taujana,
una mica desvergonyida, però de trets que deixen impacte en el fitó, i l'empremta
del seu nom mofeta resta ja per a sempre marcada en la història de Catalunya
i d'Espanya. “L'època del ¡Cu-Cut!”, com la denominen alguns historiadors
per a precisar uns moments evolutius de transcendència històrica, assenyala
els anys en què un catalanisme combatiu, amb el llapis i la ploma, obre el
pas a un separatisme que fretura el combat amb armes ja més decisives. Assenyala
també, per als catalans, la migradesa moral d'uns adversaris que no saberen
respondre els francs retrets sinó amb la incivilitat de la violència i amb
l'arrabassament de les llibertats polítiques. Pren un cert aire sarcàstic
àdhuc el fet històric que un petit periòdic de broma arribés a fer promulgar
per les Corts espanyoles una tan severa llei.
PERE
DE LA FASSINA Barcelona, 1950
1
La Lliga Regionalista
havia guanyat unes eleccions disputadissimes als lerrouxistes i ho celebrà amb un banquet monstre al
Fronton Condal, el qual batejà
amb el nom de Banquet de la
Victoria. A aquell acte al.ludeix la caricatura
de Junceda que reproduïm i que constituí la gota d'aigua que féu vessar
la copa de l'indignació dels bizarros oficials de guarnició a Barcelona.-N.
DE LA D.
2
Els fets narrats
en aquest paràgraf per l'autor de l'article, passaven a cosa de quarts de
deu del vespre. Aquella mateixa nit s'estrenava al Romea l'óbra d'Ignasi Iglésies
Les Garces i el teatre era ple de gom
a gom. Nosaltres hi anàvem, i en ser a la rambla de les Flors, on llavors
hi havia l'adrninistració de La Veu,
vam trobar-nos amb l'espectacle de la crema dels papers i trastos que
havien estat llançats al carrer des del balcó del pis que ocupava aquell diari.
Vam arribar al Romea petant de
dents i crispats de nervis i no cal dir com vam donar la notícia als coneguts
que trobàrem en el saló de descans, els quals van cuitar a fer-la córrer entre
la resta del públic. En l'intermedi del primer al segon acte de Les Garces no quedava al teatre ningú
ignorant de les salvatjades que acabaven de produir-se, i foren molts els
qui aprofitaren aquell interrnedi per traslladar-se a la rambla i veure com
encara espetegaven les brases d'alguns mobles.
Arribà també la notícia que a can Galve
els militars havien destrossat màquines i empastellat caixes i motllos, i tot plegat caldejà
de tal manera l'atmosfera del Romea, que pot assegurar-se que ni els espectadors,
ni els actors no estaven per la comèdia, mentre Iglésies, entre bastidors,
en un gest en ell característic quan els nervis el dominaven, masegava els
pèls de la seva barba, fent-los pagar l’atzagaiada dels militars.
Al final de l’obra, el protagonista, interpretat
en la seva estrenna per Jaume Borràs, llença un crit de “Visca el treball!”
I el públic, massís, li donà la interpretació d’un Visca Catalunya! o un Visca
la llibertat!, com vulgueu, i el corejà, dempeus, tributant a intèrpret i
a autor una ovació que ni en Borràs ni l’Iglésies no havien sentit mai, a
desgrat d’haver-ne sentides tantes. Indiscutiblement, la barrabassada castrense
va influir en una bona part l’èxit d’una obra que es va fer centenària en els cartells del Romea, tot i ser una de
les menys consistents del seu il.lustre autor. – N. DE LA D.