¡Qui
havia de dir als redactors del desgraciat setmanari que les nostres plomes
els cantarien les absoltes, ells que tantes vegades havien somniat de
cantar-nos les nostres! I, pobre Cu-Cut!, com deu haver patit! Quina agonia
més llarga! Ja feia mesos i mesos que se'l veia morir; anava esllanguint-se,
corsecant-se; el mangre de les seves planes anava agafant cada setmana
un to més pàl.lid; els xistos dels seus redactors respiraven
cada dia més tristesa, semblaven fets per gent que patissin gana;
fins que un dia, cansat de tant badall, varen intentar gallejar, com en
altre temps de feliç record per a ells i, com que no tenien forces,
han mort escanyats. La caricatura pretext de la seva mort no podia ésser
publicada per un periòdic que havia rebut dels llangardaixos i
de les rates que pintava, trenta mil pessetes d'indemnització per
uns vidres trencats (*), i, és clar, ni en l'hora de la mort no
s'ha vist confortat pels seus; al contrari, sentir aquests dies els seus
amics era escoltar un cor de corbs que l'acompanyaven al canyet.
L'Esquella, que deu a Cu-Cut!, entre altres coses, l'haver assolit, en
dies que els redactors deien que ja quasi s'havien apoderat de la nostra
"botigueta", un tiratge com en cap altre temps havíem
fet, no té, en l'hora trista de la seva mort, cap satisfacció;
ben al revés, en nostres converses i en nostre pensament els desitgem,
en l'altra vida, menys bilior i més benestar que en aquesta.
Cu-Cut! no ha tingut una mort heroica ni molt menys. En morir no ha mostrat
ni tan sols el gest inspirador de compassió que mostren els resignats
conills, encara que de conill i per al seu arròs l'hagi fet servir
la desaprensiva Veu de Catalunya. Els conills moren dessagnats, dessagnats
amb abundant hemorràgia, i tenen fins a la seva darrera hora, extremituds
de protesta i valentia.
Ell no; ell s'havia anat dessagnant ja feia anys, de mica en mica, com
una histèrica, escampant el mangre sanguinós per les seves
planes tontes i ridícules. Mentre els seus ossos miserables reposen
al canyet, permeti-se'ns escriure, damunt de la seva tomba, aquest humil
epitafi:
Aquí
descansa el Cu-Cut!
Un setmanari
insensat,
que, quan es
va veure mort,
va exclamar:
"Ai, que m'han matat!"
L'Esquella de la Torratxa (Núm. 1.740-3-V-1912)
(*) Cu-Cut!, en el seu número 518 del 25-IV-1912. va publicar una
portada.
original de Llaverias. que, amb el títol de "La música
amanseix les feres" feia
al·lusió al viatge a Madrid de l'Orfeó Català
i representava Orfeu (el mestre Millet) tocant la lira als inferns i voltat
d'un auditori format per l'ós de l'escut madrileny i una colla
de bestioles simbòliques: els reptiles, el peix-sable,
les rates y el lagartón. La Lliga Regionalista, l'òrgan
oficial de la qual era La Veu de Catalunya, que protegia la revista, es
va declarar - davant del caire que van prendre les coses - deslligada
totalment d'aquesta i en va aconsellar la suspensió.
Les 30.000 pessetes de què parla l'article les havia rebut Cu-Cut!
com a indemnització de l'assalt a la seva redacció el 25
de novembre de 1905.
(N. de l' A.)
Lluís Solà i Dachs (L'Humor català 2, la premsa humorística
1, pp. 117-118)